• marimén_te doy mi palabra

Entrevista a rosa maria Arrazola




Rosa Maria Arrazola i Díaz neix a Barcelona l´any 1969.

Des de petita s´interessa per l´escriptura poètica i guanya el seu primer premi l´any 1987 al Certamen de Joves poetes catalans organitzat per l´Ajuntament de la ciutat comtal. 

Estudia Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona i a la Università degli Studi di Firenze i actualment imparteix classes de llengua a Secundària.

A la dècada dels 90 s´inicia també, de manera autodidacta, en les arts plàstiques que acompanyen sovint la seva obra poètica. La podeu seguir al seu web: www.rosamariarrazola.com on trobareu també tots els premis que ha guanyat des de 1987.


La seva poesia directa té un carácter reivindicatiu i s’interessa per temes socials des d’una mirada feminista. L’obra d’Arrazola ha rebut diversos reconeixements i ha publicat Llibre dels Xiscles (Paralelo Ediciones, 2013), Rai (Món de llibres, 2014/Premi Ciutat de Manacor Miquel Àngel Riera), Neronero nas (Quorum Llibres, 2016), Buit de març (Viena Edicions, 2017/ Premi Estabanell Òmnium Cultural del Vallès Oriental), Era (Témenos, Col·lecció Lai, 2019/Premi Josep Fàbregas i Capell, Vila de Sallent) i Mare Batec (Voliana Edicions, 2020).





El nus i la flor (2021)

Rosa, ets professora de llengua, poeta i pintora. L´art es la millor manera

d´expressió?


L’art és una manera d’expressar-se, tot i que soc de les que penso que cadascú hauria de trobar-ne la seva. Evidentment n’hi ha d’altres que poden ser igual de bones i del que es tractaria és de reconèixer quina li funciona a cadascú.

Per a mi, però, sí és la millor forma de treure el que es porta a dins, d’entendre’s a un mateix i al que ens envolta. És respondre a les meves preguntes i a les meves inquietuds. És també una manera de transcendir i entendre el propi concepte de transcendència.



L’art és un bàlsam i alhora és un desllorigador que sacseja, però que sempre fa que pugui acostar- me a la felicitat.



Parla´ns de la teva relació personal amb la poesia. Des de quan s´inicia? Quan, on i com s´inspira?


Escric poemes des de petita. Amb sis anys escrivia contes i de ben segur abans dels 10 ja havia escrit algun vers. Tot i que el moment que el meu cervell ha gravat nítidament com a inici de l’escriptura poètica és quan en tenia 14, quan va néixer el meu germà petit. Aquest fet va provocar emocions tan fortes, que vaig necessitar parar-me i escriure-ho en forma de poema.

Després, no sé quan temps deuria passar, però en algun moment la meva mare va baixar al pis de sota de l’escala on vivíem per mostrar-li allò que havia escrit a un veí lletraferit que estimava la lectura, gran amant de l’art i de la literatura, i a ran d’allò, un bon dia en què ens vam trobar a l’ascensor, em va convidar a casa seva per parlar-ne. Recordo ser al saló d’aquella família, mentre ell em repetia que no deixés d’escriure, perquè amb l’edat que jo tenia, ell considerava que escrivia d’una manera madura i amb una veu pròpia que havia de treballar.

Amb la perspectiva del temps crec que aquella conversa va influir més del que m’hagués

imaginat. Allò va fer que pugés a casa, m’assegués a l’escriptori i em digués a mi mateixa

que havia d’escriure cada dia poemes; de fet, crec que vaig pronunciar en silenci: vull ser

poeta. I des de llavors, no he deixat mai d’intentar-ho.




Amb el teu últim llibre de poemes Mare Batec parles de la lluita d´algunes mares i fills i del tràfic de nadons en plena Dictadura franquista.

Obrir ferides del passat pot reparar-les?


Sí. Crec en la necessitat de recordar. En l’obligació que tenim com a societat, i també com a escriptors, de denunciar, de tornar a sacsejar consciències, de fer memòria històrica...perquè les noves generacions han de conèixer els fets que els han precedit, per poder ser més crítics, i actuar en conseqüència per aconseguir un món millor. La poesia és aquella arma carregada de futur, com deia el poeta, i dispara mots directes a l’entranya, de manera que fa qüestionar la realitat, alhora que pot despertar emocions que ajudin a alliberar-se.


L´únic moment enregistrat a la retina:

El fill era ros o el recorda calent.


Després la nit ja no va ser d´estels

I l´univers va clavar agulles a la fel.


Una otitis mortal, un bacteri assassí

Va infectar la mirada de la mare,


S´ho va d´haver d´empassar.


(Part de: Causa de la mort o Poema de les putes otitis)





Es compten per milers i milers de nens robats en aquest país i en la resta del món.

Es pot superar el dolor d´un nen pres dels braços de la mare?


Segurament no.


Però la vida té això. Té moments tràgics que sempre queden cicatritzats a la pell i un ha d’amollar-se com pot i sap i ha de donar un sentit a les coses per tal de mirar endavant.


Penso ara en l’Adelina Ruíz i l’Anna Páez, que han prologat el llibre i que porten l’Associació SOS BEBÈS ROBATS CATALUNYA, que avancen dignament cap endavant i sempre tenen a la boca la paraula esperança. Són dues dones fortes que segueixen lluitant, ja no tant per elles mateixes, sinó per tots nosaltres, perquè les persones puguem tenir una societat més demòcrata i justa.



Has obtingut mols reconeixements i premis amb els teus versos: Premi Francesc

Candel de Barcelona, el Premi Esteve Albert de la Vila d’Argentona, el Miquel Àngel Riera de Manacor, l’Antoni Massanell de Vilafranca del Penedès, la Flor Natural dels Jocs Florals de Sants, el Foment Martinenc, l’Estabanell de Poesia d’Òmnium Cultural del Vallès Oriental o el Ventura Gassol de La Selva del Camp,

Premi Martí i Pol i paro aquí perquè no acabaríem. Amb quin de tots ells et

quedaries?


No sabria dir, potser primer amb el Miquel Ángel Riera, pel que va suposar per donar-me una empenta i convidar-me a que continués escrivint amb ganes, i després amb el premi d’Òmnium que va servir perquè Viena Editorial s’interesés per publicar Buit de març, llibre amb el que he voltat molt recitant per mitja Catalunya i que m’ha fet viure moments molt intensos que han marcat segurament la meva manera de dir i de fer, a ran de tantes coneixences i vivències que m’ha regalat. Per exemple, conèixer un 8 de març, recitant poemes feministes d’aquest llibre, a la Clàudia Cabero, que després posaria música a alguns dels meus versos i amb qui guanyaríem el 2019 el premi Miquel Martí i Pol al millor poema musicat dins dels premis Terra i Cultura convocats per Lluís Llach amb la cançó Dona-dindi.


Podeu veure aquí algunes mostres d’aquestes col·laboracions amb altres artistes.

https://www.rosamariarrazola.com/audiovisuals



També participes en actes solidaris i projectes reivindicatius.


Com he dit, entenc la poesia com un arma per sacsejar consciències i reivindicar, posar-se a la vora del desafavorit és important per fer entendre a molta gent que hi ha persones que pateixen i que estan en situació vulnerable...si la poesia pot ajudar en alguna cosa, benvinguda sigui.



El teu poema La Barca va ser llegit al Parlament de Catalunya en l´acte d´homenatge a les víctimes de violència masclista el 2016. La poesia es capaç de despertar consciències?


Veig que m’he avançat en la resposta en preguntes anteriors. En concret, el tema del

masclisme és un dels que més m’interessa. Veig d’uns anys cap aquí, a l’Institut on treballo amb adolescents, que està renaixent entre els joves, i que els educadors hem de picar encara molta pedra en aquest sentit. La poesia és una manera més d’ajudar als alumnes a fer palesa una realitat molt crua, i per tant, de fer-los més conscients del món injust que els envolta.



També tens una vessant plàstica: quadres i poesia que parlen de la vida?


La pintura (en una vessant pública) va arribar una mica més tard que la poesia, però

d’alguna manera sentia que hi havia una pulsió plàstica a dins meu que necessitava sortir. Amb el canvi de segle, vaig començar a associar el que deia amb el que pintava, en aquell moment em va sortir la paraula quadresia i vaig publicar algunes plaquettes amb imatges i poemes que anaven lligats. Amb el pas dels anys ha anat evolucionant, segueixo treballant la part plàstica, però no sempre neix associada a la paraula. Treballo per col·leccions i en cadascuna el procés creatiu és diferent.



Rosa, quins projectes t´esperen?


En aquests moments encara em trobo en la ronda de presentacions del llibre MARE

BATEC (Voliana Edicions, 2020), i alhora espero poder seguir presentant també els

espectacles de petit format en què barregem la paraula amb la música i la dansa, com

Passarel·les amb la cantautora Clàudia Cabero i InVisibles amb la música i al veu d’Emma Roca i Nora Jou. En tots dos intentem que l’eix vertebrador sigui la idea de fer visible la dona que pateix, la dona farta i alhora forta, que no té altre remei que plantar-se per poder dir la seva sense censura.



Para otras entrevistas (activismo, feminismo)


Entrevista Mª Angels Cabrè




108 vistas0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo