Nascut a Palma l’any 1958, viu actualment a es Pont d’Inca (Marratxí) en companyia de la seva parella i els seus dos fills. És llicenciat en Filologia catalana i treballa com a funcionari a l’Administració autonòmica. És president de l’associació “Homes per la Igualtat - Mallorca”, que fou distingida amb el premi “Maria Plaza”, que concedeix anualment el PSIB-PSOE a aquelles persones o grups que es distingeixen per la seva defensa de la igualtat i contra la violència de gènere, l’any 2005. Forma part així mateix de la junta directiva d'ARCA, Associació per a la Rehabilitació dels Centres Antics.
Com a escriptor ha conreat diversos gèneres com ara la literatura infantil i juvenil amb Bagdad, un conte desfet (Miquel Font, Editor, 1992) i Deu contes ecològics (Lleonard Muntaner, col·lecció El Ferreret, 1995) o la narrativa per a adults amb Tocar mare (Fundació “Sa Nostra”, col·lecció Tià de sa Real, 2004) i, recentment, Mai no caminaràs sol (Témenos edicions, 2017). També -i sobretot-ha escrit poesia: Jardí de quarantena (Capaltard, 1999), Illa de Corberana (La Comarcal Edicions, 2000), Antull de tu (Lleonard Muntaner Editor, La Butzeta, 2001), L’inquilí del gel (Fundació “Sa Nostra”, col·lecció El Turó, 2002), Reivindicació de Jane (Servei de Publicacions de la UIB, col·lecció Treballs feministes, 2004), Poemes de la piscina (El Tall, col·lecció La Sínia del Tall, 2005), La volta celeste (Perifèrics Poesia, 2006), Com pluja menuda (Edicions del Salobre, col·lecció La rosa encofrada núm. 11, 2009) i Barem de mèrits / Baremo de méritos (Ruleta Rusa Ediciones, 2018). L’any 2011 va reeditar El inquilino del hielo (Casabierta Editorial, col·lecció bilingüe Palma de dos, 2011) amb unes il·lustracions dels alumnes del Centre “Gaspar Hauser”. Ha traduït al català el poemari “El septiembre de nuestros jardines” (El setembre dels nostres jardins, Editorial Documenta Balear), de l’escriptor sorià Avelino Hernández, i col·labora habitualment en mitjans escrits i digitals de Mallorca.
Ha obtingut així mateix diversos premis i guardons literaris, entre els quals cal destacar l'Alella a Maria Oleart, l'any 2000, i el Guillem Colom i Ferrà, l'any 2001, ambdós de poesia; o el Miquel Àngel Riera, l'any 2003, i l'Antoni Gomila de Conte Curt, l'any 2008, ambdós de narrativa.
Escriptor, funcionari, poeta, portaveu i membre fundador del Grup d'Homes contra la Violència Masclista..., veig que ets una persona polifacètica. Què es el que més et complau?
Doncs depèn del moment i la circumstància. La feina de funcionari és la que em permet guanyar-me les sopes, com deim a Mallorca, però sens dubte la més gratificant de totes és la d'escriptor o poeta. La relativa al Grup d'Homes contra la Violència Masclista (actualment “Homes per la Igualtat – Mallorca”) també em satisfà molt pel que té de compromís i de conscienciació envers un problema terrible dins la nostra societat; però evidentment ens estimaríem més no haver d'existir, seria un senyal que a la fi hem acabat amb aquest malson. Des de fa mig any, aproximadament, també form part de la junta directiva d'ARCA, una associació mallorquina que té cura de la protecció i la defensa del nostre patrimoni, des del més emblemàtic i significatiu al més humil i quotidià.
Parla´ns de la teva relació personal amb la poesia. Des de quan s´inicia? Quan, on i com s´inspira?
Vaig entrar al món de la poesia de la mà d'un company de feina, també funcionari, al qual li vaig mostrar alguns poemes i em va animar a publicar-los. Acabava de complir 40 anys (el meu primer llibre de poemes es diu Jardí de quarantena per aquest fet) i va ser una època en què van succeir moltes coses diguem-ne “potents”: la mort dels meus pares, el descobriment de la discapacitat del segon dels nostres fills, la descoberta de l'amor madur en la persona de la meva parella... Són coses que poden succeir a qualsevol persona en un moment donat de la seva vida, ho sé, però la poesia em va servir per expressar-les d'una manera sentida i propera, sovint col·loquial.
La font d'inspiració és precisament aquesta, la necessitat d'explicar uns sentiments i unes vivències que d'una altra manera m'hauria resultat difícil d'expressar (som força tímid).
En aquest sentit concep la poesia com una mena de comunió, on allò que cerc és que el lector o lectora que s'acosta als meus versos se senti identificat amb allò que escric i que tract de transmetre.
Miquel Àngel, la poesia es pot entendre com a meditació de la vida. En què es diferencia de la prosa?
Potser, en el meu cas, la línia entre poesia i prosa és força subtil. En ocasió de la publicació de Tocar mare, un llibre dedicat a la meva mare però també a tota una generació de dones que visqueren la grisor del franquisme i la posguerra, un amic a qui vaig demanar el pròleg el va començar dient aquestes paraules: “Aquest és un nou llibre de poesia de Miquel Àngel Lladó Ribas”.
El llibre era de narrativa, però vaig adonar-me que, fins i tot quan escric en prosa, ho faig d'una manera diguem-ne poètica, en el sentit que perseguesc constantment la bellesa i l'expressió dels sentiments, no puc evitar-ho.
Per a mi un bon poema és aquell que, amb relativament pocs elements, arriba a dir o transmetre moltes coses. Potser això és el que diferencia la poesia de la prosa, on et pots estendre més i “omplir”, per dir-ho de qualque manera, parcel·les que la poesia ha d'obviar o, si més no, sintentitzar en benefici de la unitat del poema. I efectivament, estic d'acord en que la poesia és una meditació de la vida, si no t'importa t'agafaré “prestada” aquesta definició, m'agrada molt!
En quin registre et sens més còmode?
Doncs ara mateix no sabria molt bé què dir-te. Darrerament em sent molt còmode escrivint articles periodístics en els quals intent plasmar opinions sobre diferents temes, amb especial atenció a les qüestions de gènere i de denúncia de les desigualtats o de la violència masclista. Crec que els meus lectors em coneixen sobretot com a poeta, però si he de ser sincer me sent còmode en gairebé tots els gèneres, ja que m'agrada molt escriure.
Reivindicació de Jane (Edicions UIB) parla d'una de los nostres xacres actuals: el maltractament envers les dones. Tan difícil és eradicar aquesta violència absurda e innecessària?
És un problema terrible i de difícil solució, dissortadament. Malgrat tot crec que s'han fet avanços importants, especialment en el terreny de la conscienciació. Per a mi la clau de tot està en l'educació en igualtat, en fer veure clarament que, per damunt de les nostres diferències biològiques, tenim els mateixos drets com a persones davant la societat. És així de senzill i així de complicat alhora, a la vista de les dones que, any rere any, moren a causa de la violència masclista o que viuen en un martiri quotidià. En la meva opinió aquesta és la gran revolució pendent: la de l'assoliment de la igualtat de drets entre homes i dones en tots els aspectes. Si no aconseguim això no arribarem enlloc, de veritat ho pens.
Amb Bagdad, un conte desfet (Miquel Font, Editor, 1992) entres en la literatura infantil. Creus que inclús un adult pot gaudir amb una lectura infantil?
I tant, de fet jo vaig començar escrivint literatura infantil i juvenil amb aquest llibre i un altre que es diu Deu contes ecològics. Va ser en una etapa diguem-ne “política” de la meva vida, en què sentia la necessitat de transmetre determinats valors a les generacions més joves. Vull dir amb això que, tot i que estaven adreçats a un públic més jove, eren relats que funcionaven perfectament per a la gent adulta. Hi ha qui considera la literatura infantil o juvenil com una mena de subgènere de la narrativa. Però jo no hi estic gens d'acord, en el sentit que pot assolir uns estàndards de qualitat tant o més vàlids que l'anomenada literatura per a adults. Tenc una bona amiga que escriu uns relats titulats “Els contes de s'Abu” i els hauríeu de veure, ara mateix n'ha tret un sobre el coronavirus que és una passada...
Jardí de quarantena (Capaltard, 1999) es un títol premonitori...
Doncs sí, així ho explicava en un vídeo casolà que vaig fer enguany amb motiu del Dia Mundial de la Poesia. Es tracta del meu primer llibre de poemes i el vaig escriure quan vaig complir els 40 anys, d'aquí el títol del llibre. A més juga amb un topònim real de la ciutat de Palma, Els jardins de sa Quarantena, que es troben al passeig marítim. En aquest recull hi ha un poema que es diu “Coratge” que realment sembla una premonició del que està succeint, i que vaig escriure ara fa 21 anys...
Quin es el premi que més t´ha satisfet?
M'ho poses difícil, perquè d'alguna manera em dones a escollir entre el meu pare i la meva mare, literàriament parlant. Amb Illa de Corberana, un recull escrit arran de la mort del meu pare, vaig guanyar el premi Alella a Maria Oleart, que va significar el meu primer guardó de poesia i per tant una gran satisfacció. Amb Tocar mare, que era la meva primera incursió diguem-ne seriosa en la narrativa i que també va ser escrit arran de la mort de la meva mare, vaig guanyar el premi Miquel Àngel Riera, que a Mallorca gaudeix (o gaudia, perquè va desaparèixer) d'un notable prestigi. Tal vegada va tenir una mica mes de ressò aquest darrer, però la veritat és que estic tan satisfet de l'un com de l'altre.
Tots sabem lo difícil que es posicionar-se avui en dia en el mercat literari, i més per als poetes. Actualment estàs escrivint? Quins projectes tens?
Sí, en som conscient, encara que la veritat és que no hi visc obsessionat, per aquest fet. Vaig fent, com deim a Mallorca; procur treure un títol de tant en tant i veig que els meus lectors em segueixen i m'animen a seguir escrivint, si no fos així potser ho hauria deixat.
Doncs mira, ja que m'ho demanes m'estic pensant seriosament de reeditar Jardí de quarantena, tot revisant els poemes i fent-ne una versió bilingüe català-castellà, què et sembla? Un altre projecte poètic és un llibre dedicat al segon dels nostres fills, que va morir a conseqüència d'un tumor cerebral quan tenia 16 anys i a qui vaig dedicar un llibre força especial per a mi, Mai no caminaràs sol. En aquest cas es tracta d'una sèrie de poemes que he agrupat sota el títol de Sota l'esqueix, la tanyada, i que com aquests mots proven de suggerir es tracta una mica de renéixer després del dol. De tractar, en definitiva de quedar-nos amb les coses bones que en Lluís -així nomia el nostre fill- ens va donar durant el temps que va viure amb nosaltres, que varen ser moltes i bones.
I ara mateix estic escrivint una mena de “diari de confinament” amb reflexions, sensacions, vivències... No és una idea massa original, ho sé, però tractaré de donar-li el meu to i la meva veu. Ja veurem què en sortirà, de tot plegat.
Si quieres leer mi entrevista sobre el poeta Alex Susanna: